Recorde haver llegit amb molt d'interés en la Facultat “El oficio de historiador” d'Enrique Moradielos (1994), i encara amb més entusiasme, tant la “Historia popular y teoría socialista” dirigida per Raphael Samuel (1984), com la “Historia. Análisis del pasado y proyecto social” de Josep Fontana (1982). De l'ensenyament d'aquests últims vaig aprendre el concepte de la “funció social” del coneixement de la història, en la qual tantes vegades he manifestat militar. El meu primer exercici com a historiador compromés amb el referit va ser un article d'opinió publicat en “Levante-EMV” el 18 de juliol de 2004, amb el títol “El día que nunca tuvimos”, que tractava del dret a la memòria dels republicans espanyols que mai van tindre un dia de la victòria com el que els vencedors de la II Guerra Mundial celebren de manera solemne.
En els quasi vint anys transcorreguts des la primera desinteressada col·laboració he exercit profusament la funció social de l'historiador sense més retribució que l'obtinguda en dos premis (un aexequo) convocats (i publicats) per l'Ajuntament de Quart de Poblet. Reconec la meua satisfacció per l'extens currículum acumulat, i agraïsc sincerament les invitacions i oportunitats que ho han fet possible. Però amb la certesa dels deures fets crec que ja toca valorar i repensar el compromís voluntària i gustosament adquirit, en favor d'una millor consideració d'un ofici, o d'una funció social que si bé no pretenc cobrar, tampoc puc realitzar debades.
Parle de les col·laboracions, accions, investigacions, conferències o entrevistes en favor de tercers, privats o públics, que obtenen rèdit econòmic o polític del treball que realitze desinteressadament. El percentatge d'ocupabilitat dels llicenciats, graduats o doctors en Història és ínfim comparat amb el d'altres professionals del coneixement científic o tècnic, perquè cap institució demandaria a un arquitecte o un electricista una col·laboració desinteressada, un treball no remunerat. Si els historiadors no disposen de possibilitats per a obtindre del seu ofici, o de la seua funció social, el necessari manteniment personal, el futur de la disciplina i el seu exercici, tan vital o més per a la nostra espècie com unes altres socialment reconegudes, serà escàs o nul.
Sense Història, sense el seu coneixement públic i el seu ús social, serem segons referia metafòricament Ortega en “La rebelión de las masas” com els tigres que “es troben cada matí amb què han oblidat quasi tot el que han viscut el dia anterior, i el seu intel·lecte ha de treballar sobre un mínim material d'experiència”.
He col·laborat, exercint el meu ofici o la meua funció social, envoltat de persones retribuïdes, sens dubte molt merescudament, pensant a vegades, cada vegada amb major freqüència, que el regalat, com es diu en valencià, ni agraït ni pagat. Segurament el que manifest reduirà substancialment les propostes i ofertes de col·laboració, desinteressada, que puga rebre en el futur. Per sort obtinc el meu manteniment d'una ocupació sense cap relació amb la Història, i tinc molt satisfeta la vanitat. Triaré per tant les condicions amb les quals exerciré aquest ofici, o funció social, i contribuiré, en la meua molt modesta mesura, a la seua dignificació i futur.
Dit queda i escrit està.
Pedro Gascón
Historiador.