Un mes abans de produir-se el colp militar que va provocar el conflicte armat que la “Ruta” divulga i posa en valor turístic i cultural, era alcalde de Quart el republicà Salvador Vila Vilar. El municipi estava comunicat per ferrocarril (des de 1889) per la línea València-Llíria; per Tramvia des de 1925, i per les carreteres de València-Madrid i Quart-Domenyo. En 1897 s'havien instal·lat les primeres bombetes elèctriques, i en 1913 els primers subministraments d'aigua potable. Hi havia caserna de la Guàrdia Civil des de 1851, metge municipal des de 1847 i escola municipal des de 1851 (encara que ja en 1774 s'esmenta la seua existència). A més de l'Escola Pública (l'ensenyament és obligatori fins als 12 anys) hi havia les escoles privades de “Les Monges”, des de finals del segle XIX, i la “Escuela Moderna” de Crescencio Rodilla des de 1925. El cementeri, inaugurat en 1911, s'hi havia municipalitzat en 1931.
La jornada laboral diària legalmente establida era de 8 hores (48 setmanals) i les vacances anuals pagades d'una setmana. Des de finals de 1931 estaven prohibides per llei les clàusules que permetien als empresaris acomiadar per matrimoni a les treballadores.
En les eleccions de febrer de 1936 la coalició d'esquerres del “Frente Popular” havia obtingut la majoria de diputats tant a València ciutat (3 Izquierda Republicana; 1 PSOE i 1 d'Esquerra Valenciana; per 2 de la dreta del “Frente Nacional”), com en la circumscripció de la província, on el Front Popular obtenia 10 diputats (4 Izquierda Republicana, 3 PSOE, 2 Unión Republicana i 1 del PCE) enfront dels 3 de la dreta.
Revisat l'escrutini estatal es va donar per definitiva la victòria de la candidatura del Front Popular. Dels 473 diputats triats 99 pertanyien al PSOE que liderava Francisco Largo Caballero, que no obstant açò havia rebutjat participar dels successius governs que des de llavors s'havien format. El republicà Manuel Azaña era President de la República, i Santiago Casares Quiroga (també d’Izquierda Republicana) Cap del Govern.
La relativa estabilitat d'un entorn local sense excessives tensions no podia sostraure's als efectes econòmics, socials i polítics derivats de la “Crisi del 29”, que en tots els països, rics o pobres, desenvolupats o no, i en un temps sense cobertures socials, els més desfavorits encara patien de manera especialment tràgica. La “Gran Depressió” global, iniciada amb el “Crac” de la Borsa d'EE.UU era un fruit de les contradiccions pròpies d'un sistema econòmic especulatiu i socialment injust, que a Itàlia i Alemanya havia permes el govern de feixistes i nazis, i a tota Europa una gran conflictivitat.
Fins i tot en la constitucional corona britànica, Eduardo VIII, Rei del Regne Unit i els dominis de la Mancomunitat Britànica i emperador de l'Índia, afegia tensió pretenent casament amb la senyora Wallis Simpson, que a més de divorciada es rumorejaba era amant i confident d'un alt càrrec de l'Alemanya nazi. Pitjor encara: el propi rei simpatitzava obertament amb el nazi-feixisme.
L'atac militar que la Itàlia feixista havia perpetrat contra Abissínia, que malgrat el valor dels seus soldats no va poder defensar-se amb llances de les metralladores, els avions i les armes químiques, prohibides per la Convenció de Ginebra, era un dramàtic auguri. Els crims i violacions de tot tipus, condemnats per la Societat de Nacions, quedaven sense càstig.
A Berlín mentrestant es preparaven per a la celebració durant la primera quinzena d'agost dels Jocs de la XI Olimpíada, en els quals Hitler pretenia mostrar al món l’èxit del seu règim, ocultant açò sí la inhumana reclusió a la qual sotmetia a milers d'oponents polítics (socialdemòcrates, comunistes…) en el Camp de Concentració de Dachau. Per al dia 12 del mes de juliol estava prevista la inauguració del de Sachsenhauen.
La Unió Soviètica, el règim creat per la Revolució de 1917 era per a molts un referent polític fonamental. A Espanya no obstant açò, la presència del Partitdo Comunista, constituït pels socialistes “terceristas” que a principis dels anys 20 havien abandonat el PSOE, era reduïda, encara que creixent en el sector juvenil d'ambdues organitzacions, recentment unificades en les JSU (Juventudes Socialistes Unificadas). Poc se sabia sobre els processos i les porgues de Stalin: 400.000 persones havien sigut expulsades en 1933 del Partit Comunista de la Unió Soviètica, inclosos destacats protagonistes de la revolució de 1917 (com el propi Trotsky), que eren destituïts, desacreditats, reclosos o forçats a l'exili. L'Estat Socialista que tantes il·lusions i esperances havia despertat entre la classe treballadora del món era en realitat una dictadura cruel.
El habitants censats en 1930 a Quart de Poblet eren 3.152, que en comparació als 1.814 de 1900 suposava un creixement del 74%. Un increment superior al 50% de València ciutat, amb 320.195 habitants en 1930, al 29% de la província, i al 27% d'Espanya, que censava 23.677.794 en 1930.
A Quart de Poblet solament el 34,1% de les dones i el 53,6% dels homes declara saber llegir i escriure, percentatge inferior al 60,9% de dones i 72,5% d'homes de València ciutat, i fins i tot del 43,4% de les dones i el 57,7% dels homes de la veïna Manises.
La directiva del Partit Socialista de Quart de Poblet, amb seu en el carrer de Pablo Iglesias, estava presidida per Miguel Monzó, i formaven part d'ella José Guzman (Vicepresident), Luis Ros (Secretari), José Monzó (Sotssecretari), Isidro Cuesta (Comptador), Salvador Espinosa (Tresorer), Bautista Muñoz, Ramón Borredá i Onofre Segarra (Vocals). Les divisions internes, com en la resta de l'organització, eren evidents també a Quart, encara que els quatre regidors socialistes (José Guzmán Segarra, tinent d'alcalde; José Segarra Sanmartín; José Monzó Sanmartín i Miguel Monzó Sanmartín) declaraven la seua bona relació amb els republicans amb els quals compartien el govern municipal de l'alcalde Salvador Vila Vilar. El nombre de regidors que segons la llei corresponien per habitants era d'11. La majoria de republicans i socialistes venia donada per les eleccions municipals (sense sufragi universal) del 12 d'abril de 1931.
A mitjan juny de 1936 la conspiració reaccionària contra la República i la democràcia donava els seus primers passos. Un mes després, el 18 de juliol, el fracàs parcial del colp militar contra l'ordre constitucional, defensat de manera popular primer i institucional després, provoca la Guerra més cruenta de la Història contemporánea d’Espanya. En la Ruta “QDP36/39” i en el documental “Quart de Poblet 1936-1939” es pot conèixer el que no s'ha d'oblidar, per que en paraules d'Amparo Sancho Juan: “Una guerra és una guerra. Ja ho diu la paraula: !Guerra¡, Guerra mal, mal”.