NOUS NOMS DE LA VIOLÈNCIA POLÍTICA A QUART DE POBLET (1936-1942)

El passat 25 de gener escrivia en MEMÒRIA DE QUART de l'última publicació de Vicent Gavarda (2020) i dels dos noms que s'afigen en relació a Quart de Poblet:

Juan Monzó Aullana, obrer, fadrí, va morir el 15 de novembre de 1939 als 45 anys a la Presó Model de València, en la qual en inhumanes condicions estava pres. La seua relació amb Quart de Poblet, que segurament ve referida en l'acta de defunció, no apareix justificada documentalment per Gabarda. En “El genocidi franquista a València: les fosses silenciades del cementeri” (Fòrum per la Memòria del P.V. -2008-, pàgina 3549) s'indica que va ser soterrat en fossa comuna (“Quadre 4, Fila 10, Lletra O, Lloc 4”) del Cementeri General de València el 17 de novembre de 1939, sense taüt, sent la causa de la seua mort “Pneumònia”. Juan Monzó Aullana no està registrat en el Portal “Víctimas de la Guerra Civil y del Franquismo” del Ministeri de Cultura, ni en cap altre arxiu d'accés telemàtic. L'1 de setembre de 2019 el periòdic “Levante-EMV” va publicar notícia relacionada amb la germana de Juan, Nieves Monzó Aullana, dona de Francisco Sanz Herraez, afusellat pel règim franquista el 13 de juliol de 1940 a Paterna, i les restes del qual van ser identificats en la Fossa 127 per la correspondència trobada en una butxaca de la jaqueta de la víctima.

José Monzó Ros, llaurador, fadrí, va morir amb 28 anys el 9 de maig de 1940 a la Presó Model de València. Es desconeix com en el cas anterior el motiu pel qual Vicent Gavarda el relaciona amb Quart de Poblet, i encara que no té registre en el Portal citat el seu nom apareix en el Sumari 16311 de 1939 instruït per la Justícia Militar (Archivo General e Histórico de Defensa), al costat del d'altres veïns de Bonrepòs i Mirambell.

S'ha de considerar als citats com a víctimes mortals de la repressió franquista pel fet d'estar empresonats en el moment de la seua defunció (“per causes naturals”), en condicions de insalubritat extremes, per la causa política que el règim emparentat amb el nazi-feixisme va procurar de manera conscient, organitzada i sistemàtica per l'eliminació de l'oponent polític. Però la seua relació amb la història que ens ocupa, la de Quart de Poblet, ha d'investigar-se per a millor coneixement i memòria del referit per Vicent Gavarda.

Els noms de les víctimes de la violència política generada pel colp militar contra el poder democràtic legalment instituït, la Guerra i la posterior repressió institucional dels vencedors, són segons diferents autors, investigacions i obres en relació a Quart de Poblet, les següents:

-Víctimes mortals de la violència “revolucionària” en la rereguarda republicana: Evaristo Perdido Grande, Gerardo Paadín Estrella, Crescencio Rodilla Patrocinio y Juan Bautista Valldecabres Rodrigo.

-Víctimes mortals del conflicte bèl·lic: Vicente Mirapeix Sanmartín, Onofre Montesa Aliaga, Onofre Fita Monzó, Juan Martínez, Onofre Vento, Miguel Lozano Palés, Isidro Coll, Pascual Ricart, José Monzó Palés, Carmelo Peñalvert Bernat, José Peris Puchades, Claudio Ferrer, José Siruana, Claudio Años, José Zarzo, Onofre Coll, Arturo Manzano, Onofre Aliaga, Onofre Cristofol Valldecabres, Ignacio de la Guía, Rafael Gimeno, Andrés Zarzo, Feliz (a) el de la Fernanda, José Albalat Civera, Juan Sánchez Ripoll, Juan Rios Cherta.

-Víctimes mortals de la repressió institucional franquista: José Giner Navarro, Sandalio López Giménez, Antonio Monzó Fita, Pascual Monzó Real, Ramón Pla Sanz, Onofre Sanmartín Valldecabres, Ángel Sanmartín Vento, Manuel Soler Gómez, Francisco Soriano Martínez, José Conesa Ortega, Onofre Soler Juan, Miguel Zahonero Sánchez, Ángel Torres Tolosa y Emilio Valldecabres Malrás.

-Víctimes mortes per “causes naturals” a la presó: José Monzó Aullana y José Monzó Ros.

A la relació de víctimes mortals se li sumen quasi un centenar de persones, condemnades a penes de presó o desterrament, depurades de les seues ocupacions, investigades, encausades o assenyalades per la seua adscripció política, ocupació o servei al poder legalment establit de la II República.

La construcció d'una memòria històrica democràtica, de la qual hem escrit repetidament en MEMÒRIA DE QUART, i sobre el significat de la qual, ús i valor abundarem en un pròxim lliurament, és una tasca col·lectiva que a més de lleis requereix voluntat i iniciatives, també i fonamentalment, en l'àmbit local que ens ocupa, el més pròxim i rellevant per a la ciutadania. 

Per això, la meua proposta com a historiador i activista de la memòria de Quart de Poblet és la creació d'un Arxiu local de la memòria de les víctimes de la violència política, que promoga la investigació i la difusió de la història de les persones que en absència de democràcia, dels seus drets inalienables, van patir la violència política: un xicotet pas fonamental per a la cultura democràtica que impedisca la repetició dels horrors i les injustícies que van patir els que ens van precedir.

Pedro Gascón.

Historiador

HISTÒRIA. OFICI O FUNCIÓ SOCIAL?

Recorde haver llegit amb molt d'interés en la Facultat “El oficio de historiador” d'Enrique Moradielos (1994), i encara amb més entusiasme, tant la “Historia popular y teoría socialista” dirigida per Raphael Samuel (1984), com la “Historia. Análisis del pasado y proyecto social” de Josep Fontana (1982). De l'ensenyament d'aquests últims vaig aprendre el concepte de la “funció social” del coneixement de la història, en la qual tantes vegades he manifestat militar. El meu primer exercici com a historiador compromés amb el referit va ser un article d'opinió publicat en “Levante-EMV” el 18 de juliol de 2004, amb el títol “El día que nunca tuvimos”, que tractava del dret a la memòria dels republicans espanyols que mai van tindre un dia de la victòria com el que els vencedors de la II Guerra Mundial celebren de manera solemne.

En els quasi vint anys transcorreguts des la primera desinteressada col·laboració he exercit profusament la funció social de l'historiador sense més retribució que l'obtinguda en dos premis (un aexequo) convocats (i publicats) per l'Ajuntament de Quart de Poblet. Reconec la meua satisfacció per l'extens currículum acumulat, i agraïsc sincerament les invitacions i oportunitats que ho han fet possible. Però amb la certesa dels deures fets crec que ja toca valorar i repensar el compromís voluntària i gustosament adquirit, en favor d'una millor consideració d'un ofici, o d'una funció social que si bé no pretenc cobrar, tampoc puc realitzar debades.

Parle de les col·laboracions, accions, investigacions, conferències o entrevistes en favor de tercers, privats o públics, que obtenen rèdit econòmic o polític del treball que realitze desinteressadament. El percentatge d'ocupabilitat dels llicenciats, graduats o doctors en Història és ínfim comparat amb el d'altres professionals del coneixement científic o tècnic, perquè cap institució demandaria a un arquitecte o un electricista una col·laboració desinteressada, un treball no remunerat. Si els historiadors no disposen de possibilitats per a obtindre del seu ofici, o de la seua funció social, el necessari manteniment personal, el futur de la disciplina i el seu exercici, tan vital o més per a la nostra espècie com unes altres socialment reconegudes, serà escàs o nul.

Sense Història, sense el seu coneixement públic i el seu ús social, serem segons referia metafòricament Ortega en “La rebelión de las masas” com els tigres que “es troben cada matí amb què han oblidat quasi tot el que han viscut el dia anterior, i el seu intel·lecte ha de treballar sobre un mínim material d'experiència”.

He col·laborat, exercint el meu ofici o la meua funció social, envoltat de persones retribuïdes, sens dubte molt merescudament, pensant a vegades, cada vegada amb major freqüència, que el regalat, com es diu en valencià, ni agraït ni pagat. Segurament el que manifest reduirà substancialment les propostes i ofertes de col·laboració, desinteressada, que puga rebre en el futur. Per sort obtinc el meu manteniment d'una ocupació sense cap relació amb la Història, i tinc molt satisfeta la vanitat. Triaré per tant les condicions amb les quals exerciré aquest ofici, o funció social, i contribuiré, en la meua molt modesta mesura, a la seua dignificació i futur. 

Dit queda i escrit està.

Pedro Gascón

Historiador.