VIOLÈNCIA POLÍTICA DEL SEGLE XX

Josep Antoni Villaescusa i Martín va morir fa 29 anys, un 20 de juliol de 1984, com a conseqüència de l'explosió accidental de l'artefacte que pel que sembla pretenia col · locar en les oficines de l'INEM d'Alzira; tenia 27 anys i va ser enterrat al cementiri de Quart de Poblet, al mateix nínxol en el que havia estat inhumat el seu familiar Alejandro Villaescusa Izquierdo el 22 de gener de 1920. Josep Antoni Villaescusa i Martín havia nascut en aquest lloc el 26 de febrer de 1957, i en la seua làpida (en la qual apareix com Villascusa) està escrit el següent:

“Si demà caic en combat no em vinguésseu a plorar, no em trobareu davall terra que sóc vent de llibertat”.

Al seu enterrament van acudir un nombre indeterminat de persones entre les quals no es trobava la seua vídua, Antonia Flores González, que estava detinguda per la policia. El fèretre va ser portat a coll fins al cementiri i cobert per una senyera estelada, la bandera utilitzada per l'independentisme català i que inspirada en la bandera cubana conté un estel de cinc puntes. Els assistents a l'enterrament van cantar La Internacional, i La canço dels patriotes.

El diari "Levante-Diario Regional Valenciano" del 21 de juliol publicava en portada el següent:

“Cae destrozado un activista de Terra LLiure. Posteriores detenciones en Valencia y Barcelona. Una importante cantidad de goma 2 fue encontrada por la policía en el piso que ocupaba en Valencia el activista de Terra LLiure Josep Antoni Villaescusa, herido mortalmente cuando iba a colocar un artefacto en Alzira. Este hecho desencadeno una activa operación policial, que condujo a la detención de dos personas en Valencia y cuatro en Barcelona.”

Diferents organitzacions independentistes catalanes van publicar esqueles amb motiu de la seua mort, totes elles qualificaven Josep Antoni Villaescusa com a independentista català nascut a Quart de Poblet:

“Josep Antoni Villaescusa. Militant independista català, nascut a Quart de Poblet (L’Horta de València), mort la matinada del dia 20 de juliol del 1984 en defensa d’uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. En homenatge. MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA”.

A la pàgina 3 del diari s'ampliava la notícia informant que l'explosió es va produir entre la 01.15 i la 01,20 de la matinada. Es referia a més que Josep Antoni, amb un fil de veu i angoixat pel dolor va dir ser vegetarià i al · lèrgic a l'antibiòtic. Portava una pistola. Encara que nascut a Quart de Poblet era resident de Castelldefels; havia viscut a Alemanya, on els seus pares havien emigrat. Els dies següents el diari va publicar noves informacions, algunes de to escabrós en relació amb l'agonia del mort. 

Terra LLiure havia publicat el 24 de juny de 1981, un manifest en què es propugnava la lluita armada, i l'enquadrament a nivell militar "de aquells que estiguin disposats, en una organització revolucionària, que lluita per la Independència total dels Països Catalans". Es argumentava a favor de la defensa del territori, de la llengua, de la sobirania dels catalans, dels interessos dels treballadors, i contra l'espanyolització. Pere Bascompte, un dels seus principals líders, va començar el procés de dissolució de l'organització a principis dels anys noranta. 

A Terra LLiure se li atribueixen entre juliol de 1980 i setembre de 1992 més de cent cinquanta accions violentes, que generalment consistien en la col · locació d'artefactes explosius, com els que el 18 juliol 1984 van esclatar a l'oficina de l'Institut Nacional d'Ocupació de carrer Marquès de Solferit de Quart de Poblet, tot i que també hi va haver accions directes contra persones, com Federico Jimenez Losantos, al que van segrestar i van disparar a la cama, o l'explosiu col · locat contra els jutjats de les Borges Blanques que va provocar la mort accidental d'Emilia Aldomà i Sans.

Com a mínim una cinquena part de les accions violentes reivindicades per Terra LLiure es van cometre en l'àmbit del País Valencià, totes mitjançant la col · locació d'artefactes explosius. 

Levante-Diari Regional Valencià, 19 juliol de 1984, pàgina 18:

“Terra LLiure colocó dos bombas en Quart. Terra LLiure se responsabilizó de la colocación de dos artefactos que hicieron explosión, en la madrugada de ayer, en la oficina de empleo de Quart de Poblet, uno de los cuales produjo un herido leve. La onda expansiva, por otra parte, produjo daños de cierta consideración en el local sito en la calle Marqués de Solferit, y en dos coches aparcados en las inmediaciones, así como en los cristales de algunas viviendas próximas, uno de cuyos vecinos resultó lesionado en un dedo al asomarse a ver que ocurría. La primera explosión tuvo lugar a las 5.30 de la madrugada, y la siguiente 20 minutos después.”

Terra LLiure comptabilitza com patriotes morts en combat, a més del nascut en aquest lloc, a Martí Marco, mort a Barcelona per la policia el 26 de gener de 1979; a Félix Goñi, que al juny de 1979 va ser víctima de l'artefacte explosiu que pretenia col · locar a Barcelona, i a Joaquim Sánchez, a qui també al desembre de 1985 li va esclatar l'artefacte explosiu que manipulava per a la seua col · locació. La dissolució formal de l'organització es va produir, segons el seu propi manifest, l'11 de setembre de 1995. 

La mort de Josep Antoni Villaescusa va ser la conseqüència directa de la seua pertinença a una organització que proclamava "Independència o mort!" i donava vives a la lluita armada. El caràcter patriòtic de la mort de Josep Antoni Villaescusa pot ser reconegut o negat. Diu Joan Francesc Mira (1985) que  “el patriotisme no és un efecte de l'observació sistemàtica, sinó de l'acció simbòlica", i per tant, està subjecte a desraons i passions.

No tots aquells que utilitzen la violència com a manera de fer política són considerats terroristes; en ocasions ascendeixen a la categoria d'herois de la pàtria -siga la que siga- encara que el seu mètode de fer política haja causat dolor i mort. La menció a Josep Antoni Villaescusa en aquest text té sentit per la seua condició de vençut, per ser víctima, encara que siga de la seua pròpia organització i de la seua particular manera de fer política.

La mort de Josep Antoni és en si mateix un fet rellevant en la història de Quart de Poblet, per la tragèdia que suposa, per la seua significació com a exponent de violència política, o fins i tot, pel debat que sobre nosaltres mateixos conté, apuntant que per alguns ser valencià no es considera suficient ser, i per tant es busca un ser més potent i poderós (català), capaç d'oposar-se a aquest altre ser (espanyol) que impedeix el propi (que seguim sense aclarir quin és).

QUART I LA PEDRA DEL CAMÍ

A propòsit de la col · laboració que tan amablement m'ha publicat QPHP (Quart de Poblet Història i Patrimoni) m'agradaria recordar que el lloc en el qual vivim, o en el qual vam nàixer, defineix la nostra identitat i possiblement part de la nostra existència.

El nom de Quart de Poblet explica per si mateix el seu origen: una fita que assenyalava la quarta milla d'un camí romà que es dirigia cap a Occident.

És possible, encara que no puga documentar-se, que aquest lloc estiguera habitat abans que la pedra miliar li donara el seu nom. Coll Ferrer, citant fonts clàssiques, refereix l'existència d'un poblament ibèric al segle III aC:

“Los pobladores de Quart, según relata el cronista Encliridión, ayudaron al cuñado de Asdrubal enseñándole un vado ancho y dándole madera de sus bosques para construir un puente nuevo” (página 41).

Encara que siga factible, no hi ha constància que com afirma Coll Ferrer, Anibal creuara el riu per Quart per assetjar Sagunt. El coneixement de la Història que pretenem no pot basar-se en hipòtesis, o en relats mítics. Encara que aquest lloc es situara entre dos focus de presència ibera tan importants com Edeta (Llíria) i Turís, i s'hagen localitzat restes en punts tan propers com Paterna, la realitat, com afirma Moreno Martín, és que “dentro de los límites administrativos del actual Quart de Poblet no hay documentado asentamientos de esta época” (pag. 194).

La primera constància documentada de presència humana en aquest lloc és d'època romana, i la refereix la quartera Rosa Maria Puig:

“El único yacimiento romano catalogado en el término municipal de Quart de Poblet es el de Les Bases, en la actualidad destruido por la construcción de las pistas del aeropuerto. Según se recoge en su ficha de la Dirección de Patrimonio Valenciano, sería un lugar de hábitat (una villa) del que se habrían encontrado algunos materiales cerámicos en superficie, siendo muy abundantes la cerámica común y las sigilatas pero que nunca fue excavado” (pag. 200)

És possible que alguns d'aquests restes, datats entre finals del segle segon i principis del primer d'abans de la nostra era, siguen els actualment dipositats a la Casa de la Cultura. Desgraciadament, per estar descontextualitzats, no tenen valor científic per testimoniar l'origen del nostre poble.

És l'afirmació de l'esmentada autora sobre la pertinença d'aquest lloc al "ager valentinus", que significa que formava part del territori adscrit a la colònia de Valentia, el que permet deduir que Quart va haver de ser objecte de l'organització i administració del poder romà, i en conseqüència, ser punt de pas de la via que conduïa des Valentia a Segobriga (Conca), passant per Xiva, Ventas de Buñol, Setaigües, Requena, Utiel i Caudete de  las Fuentes.

Segons Ledo Caballero (pàgs. 212-218) el traçat s'iniciava a la porta occidental de la colònia, en el que avui és el Palau de la Generalitat, per pel carrer Cavallers, i entre cementiris, buscar el carrer Quart , i després en paral · lel a l'aqüeducte que proveïa la ciutat, discórrer per Sant Josep de la Muntanya i Castán Tobeñas, l'antiga Presó Model, fins arribar a la segona milla, situada a la Creu de Mislata. Des d'allà, probablement pels carrers València i Major, entrar a Quart per la partida de l'Alitrá, costat de l'actual Hospital Militar, recórrer l'avinguda Antic Regne, Plaça Valldecabres, Joanot Martorell, i abandonar l'actual nucli urbà, bé per la variant cap Manises, per l'antic carrer Major, bé pel carrer Trafalgar i Avinguda de Madrid, passant al costat de l'actual ermita de Sant Onofre, per possiblement dirigir-se cap Les Basses, i posteriorment creuar la Rambla del Poyo al sud de l'antiga masia del Oliveral.

Quatre milles romanes són poc menys de sis quilòmetres; un saludable passeig per a tindre present que durant dos mil anys moltes veïnes i veïns de Quart van xafar eixe mateix camí.

BIBLIOGRAFÍA esmentada:

-Vicente COLL FERRER; “Geografía, origen e historia de la muy leal y heroica villa de Quart de Poblet”. Ayto. de Quart de Poblet (1984).

-AA.VV; “Quart de Poblet. Historia, arte y geografía”. Univ. de València-Ajuntament de Quart de Poblet (2012).

*Andrea MORENO MARTÍN; “Prehistoria y arqueología de Quart de Poblet”.

*Rosa María PUIG; “Quart de Poblet en el Ager Valentinus”.

*Antonio LEDO CABALLERO: “Historia antigua de Quart de Poblet”

DONES DE QUART.

Sabem de Axus, una veïna nostra de principis del segle XIV, gràcies a Rafael Valldecabres Rodrigo, i a la seua transcripció d'un document conservat a l'Arxiu Històric Nacional.

Axus, una dona de religió musulmana, era vídua de Edam, i va ser jutjada i sentenciada a mort pel Qadí de Quart, Ali Abençor, que la va condemnar per adulteri i fornicació interpretant la Sunna (recull de lleis inspirades en la tradició), i amb el vistiplau del Batlle general del regne i el seu lloctinent en la moreria de València.

Va ser un home cristià, fra Ramon de Ripoll, majoral de Quart, el que va defensar la improcedència de la condemna de Axus, apel · lant a la viduïtat que deixava sense efecte l'adulteri, i argumentant la vulneració jurisdiccional que l'aplicació d'aquesta sentència suposava per al poder territorial que ell representava. La seua defensa admetia, com a mal menor, que Axus "només" rebés cent assots.

No era l'església cristiana a la qual el majoral pertanyia molt menys opressiva i masclista que l'islam. Possiblement la defensa que Ramon va fer de Axus responia més a disputes feudals, que a raons de pura humanitat. Però no negarem el seu protagonisme, quan el 28 novembre de 1310 reclamava justícia, comptant amb el testimoni

favorable de Bernat d'Arenós, Blascho Pérez, Ramon Thomas i Simon de Montsó, també veïns nostres.

No coneixem el destí de Axus, però la Història, inclosa la de Quart, es caracteritza malauradament per la injusta desigualtat entre gèneres.

SE BUSCA ESTE NOMBRE

¿CAIGUT SENSE CAUSA?

Vicente Liern Pascual va morir el 26 de maig de 1937 a València. Segons Vicent Gabarda (1996) va ser víctima de la repressió a la rereguarda republicana, durant la Guerra d'Espanya.

Totes les víctimes de la violència política mereixen igual consideració. A totes i cadascuna d'elles, fos quin fos el motiu de la seua mort, fos quin fos el seu botxí, se'ls va arrabassar el més innegable i elemental dret. Recuperar la memòria de la seua desgràcia restitueix el seu honor, i fa del passat, una valuosa lliçó per al present.

Vicente Liern Pascual era veí de Quart de Poblet, representant de professió, tenia 32 anys, i estava casat. No se li coneix militància política. No té referència al "Portal de Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats del Franquisme" del CDMH, i no apareix citat com a víctima en el "Ramo separado de Cuart de Poblet" de la Causa General. El seu nom no va ser inscrit com "caido por Dios y por España" per les autoritats franquistes. La data de la seua mort és considerablement tardana per poder atribuir el seu assassinat a la repressió dels primers mesos d'anarquia, després del cop militar, que durant els mesos d'agost, setembre i octubre de 1936, van sumar el 75 per cent del total de víctimes al País Valencià. Al mes de maig de 1937 en què va morir Vicent Liern Pascual, altres 17 persones van ser assassinades, el que suposa el 0,36% de les 5062 comptabilitzades i referides per Gabarda.

Quina va ser doncs la causa que va acabar amb la seua vida?; Algú va conèixer a aquesta persona?; Algú sap la seua història?

BLINDATS A QUART

BLINDATS A QUART

Segons Coll Ferrer almenys 26 veïns nostres van perdre la vida al front, durant la Guerra d'Espanya (1936-1939). Molts altres van ser reclutats, o es van allistar voluntaris, per defensar la República amb les armes.
Quart no va estar en primera línia de foc, com per exemple moltes localitats de la província de Castelló, però va ser segons Ramon Salas, seu del Quarter General de la Brigada de Blindats de l'Exèrcit Popular Republicà, i possiblement de l'Escola Popular de Guerra de Blindats. 

Segons la declaració d'Alberto Tomás y Daniel a la Causa General, la seva casa va ser confiscada per les autoritats republicanes, i destinada a caserna d'un dels batallons de la referida força blindada. Segons testimoni de Ramon Segarra, la casa estava situada a l'actual Avinguda Sant Onofre, en el que actualment és un solar, al costat de l'oficina de Correus. També el domicili de Juan Montón Hernaiz (que serà alcalde franquista) va ser segons la seua declaració confiscat per servir d'habitatge a un alt militar republicà.

El coronel Enrique Navarro Abuja estava al comandament de la Brigada de Blindats, composta per tres batallons, cada un dels quals comptava amb més de vuit-cents soldats, 23 vehicles metralladors i 9 artillats amb canó. Aquests últims eren blindats BA-6/30 soviètics, però els vehicles metralladors eren del model UNL-35, fabricats a la Unió Naval de València. Van ser dissenyats a la capital i produïts en els Alts Forns de Sagunt. En aquell temps els valencians comptàvem amb l'enginyeria i la indústria suficient per afrontar el repte de construir un nou vehicle blindat; València era capital de la Republica

Encara que es van produir menys de dos-cents d'aquests vehicles, alguns dels capturats per l'exèrcit franquista van ser utilitzats fins a finals de la dècada dels anys 50, fins i tot uns pocs van combatre prop de Moscou durant l'ofensiva alemanya. Estaven tripulats per tres homes, pesaven gairebé dues tones i mitja, i el seu motor de gasolina de sis cilindres i 73 CV els permetien els 50 quilòmetres per hora.
Sense dubte alguns d'ells van circular pels nostres carrers.

La noticia d'ahir que no es va publicar

LA NOTÍCIA DEL DIA D'AHIR 
QUE MAI ES VA PUBLICAR


Diuen els que saben d'això que el que no es coneix no existeix. Si així fora, Jacinto Martín García no haguera nascut a Madrid, en 1914, ni seria fill de Valentina i Miguel.

El que sense dubte existeix és un certificat de defunció al seu nom, que diu que a les cinc hores del matí del 8 de maig de 1943, fa més de setanta anys, va morir a conseqüència de les ferides produïdes per arma de foc, en l'antic carrer del Pilar de Quart de Poblet. Segons l'historiador Vicent Gabarda, Jacinto formava part del maquis; de la resistència antifranquista.

Ni el 9 de maig de 1943, ni cap altre dia en els següents setanta anys, els diaris han publicat res sobre el particular. Continua havent massa silenci sobre el nostre passat més recent; segurament un silenci interessat. Però per molt que diguen els que saben d'això, les ferides existeixen, es coneguen o no.

***EN AQUEST BLOC (PREGUNTES PER A LA HISTÒRIA: MAQUIS A QUART DE POBLET?)

Hui no és 25 d'Abril.

"Fechas y aniversarios son coyunturas de activación de la memoria". (E. Jelin)

Cojuntures arbitràries, comunament acceptades i declarades políticament solemnes, però subjectes no obstant a discussió i interpretació.

No va ser precisament un 25 d'abril, però aquesta és la data que activa la memòria dels que entenem la identitat com un dret inalienable. No va ser un 25 d' abril del 1707. Aquest dia en els camps d'Almansa les tropes aliades eren derrotades pels exèrcits del pretendent Borbó. Aquest dia havien molt pocs combatents valencians, i segurament cap veí nostre. La batalla d'Almansa és un dels episodis principals de la Guerra de Successió, però té més relació amb el conflicte dinàstic, entre elits, que amb una altra de les identitats que ens ocupa: la dels improvisats soldats que calçaven espardenyes, i armats de pals i corbelles cridaven "visca Basset abans que Carles tercer".

Atenent aquestes altres identitats és inevitable repensar les dates: no va ser un 25 d'abril 1707 el dia que els ressons de la segona germania van perdre la batalla. Va ser potser un 28 de juny del 1706. Aquest dia el general valencià Basset, baluard de la reivindicació anti senyorial, va ser detingut pel foc amic d'un general anglès al servei de Carles III.

No va ser un 25 d'abril sinó un 7 de maig, del 1707, el dia que les tropes borbòniques ocupaven Torrent. Va ser un 8 de maig el dia que es rendia València. I, 11 de setembre del 1714 el dia que definitivament es va perdre tot. A Barcelona, ​​ara si, van combatre dos regiments de valencians, a les ordres de Basset. I van tornar a perdre.

La Guerra de Successió conté conflictes diferents: el dinàstic entre elits governants; el relatiu a la configuració de l'Estat, i el purament social.

Els nostres veïns del segle XVIII van tenir la seua pròpia derrota: un 17 de gener del 1706. Aquest dia Quart desfilava en flames. Però abans i després d'aquest dia, els rebesavis dels nostres rebesavis, van ser obligats a seguir pagant les rendes al senyor, fos quin fos el cognoms d'aquest. Per això cal repetir-ho hui i sempre:

Visca Basset abans que Carles tercer¡¡.

!! Viva la República !!

Fue una mujer, “la tía Blanca”, hermana de Vicente Viguer, y esposa de José María Grafiá, quien tras conocerse la victoria de las candidaturas republicanas en las elecciones municipales de 1931, izó “dando vítores de alegría y alborozo” la bandera tricolor en el ayuntamiento de Quart. Un sentimiento muy común en aquellos días, que Miguel Torrent ya había manifestado en la fábrica de ladrillos de don Juan (Bautista Valldecabres), dando vítores a la República, “muy contento y alborozado”. Miguel Torrent Sanz era miembro de la ejecutiva de la UGT local, y en buena lógica participe de la candidatura republicano-socialista, que también en Quart obtuvo mayoría de concejales.

Aunque no existe de momento constancia documental que lo acredite, las elecciones del 12 de abril dieron 7 concejales a la candidatura republicano-socialista, y 4 a los monárquicos. Así lo sugiere Carles Sirera, y lo publicó el periódico “Las Provincias”. Lo innegable en cualquier caso fue el triunfo republicano, que legitimaba la alcaldía de Salvador Vila Vilar, y otorgaba concejalías a líderes obreros tan significativos como José Guzmán Segarra y José Segarra Sanmartín.
En 1930 se censaban en Quart 3.152 habitantes, lo que según la Ley Orgánica Municipal de 1877 le otorgaba una corporación compuesta por alcalde, dos tenientes de alcalde y ocho regidores.
Las elecciones municipales del domingo doce de abril fueron convocadas por el régimen de Alfonso XIII, esperando obtener legitimación y continuismo. Se elegían ocho mil alcaldes en localidades de menos de mil habitantes, el feudo natural de los poderes tradicionalmente establecidos. Y ya se habían proclamado doce mil concejales, por ausencia de candidatura republicana. Pero pese a lo comúnmente creído, la opción monárquica perdió en número de votos y en número de concejales. El mensaje político era inequívoco. Alfonso XIII publicó en la portada del “ABC”, el 17 de abril de 1931, que “las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo”. No era sólo una cuestión de sentimiento, que seguramente también; el descrédito de la monarquía y la inoperancia social de la Dictadura competían contra opciones políticas emergentes, y perdieron el combate de las urnas.

El republicanismo aparecía en muchas de las siglas del arco político; además eran republicanos, por naturaleza, los socialistas y los ugetistas; los anarquistas, los comunistas y los marxistas. Pero una parte significativa de los elegidos en las candidaturas republicano-socialistas, eran personas derivadas del régimen de Alfonso XIII. En Quart de Poblet se manifestaba esa evolución política en Salvador Vila Vilar, el alcalde elegido el 12 de abril, que ya era alcalde con Alfonso XIII, por designación gubernativa. Era formalmente republicano desde el 24 de octubre de 1930, según recuerda Coll Ferrer. Fue miembro del blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista, y posteriormente de Izquierda Republicana, por la deriva derechista del PURA. Salvador Vila había sido presidente de la Unión Patriótica, partido creado por Primo de Rivera, y además, amigo político del hombre más poderoso e influyente de Quart de Poblet. En el Fichero de Criminalidad se le califica de “muy rojo”, y “traidor”; apelando sin duda, en este último caso, a su pasado político. Salvador Vila fue alcalde durante la monarquía, durante la República y los primeros meses de la guerra. Según su propio testimonio, Quart de Poblet era su “segundo pueblo”, aunque no por ello le generara “menos afectos que el primero”; a Quart habían llegado sus padres, y en Quart habían nacido sus hijos.
Salvador Vila Vilar fue condenado a 30 años de cárcel por los vencedores de la Guerra de España. Estuvo preso en San Miguel de los Reyes hasta principios de los años 40, y fue posteriormente trasladado a la Prisión Central de Burgos. Los detalles de su condena, y los previsiblemente endebles argumentos que contiene, serán conocidos cuando el Archivo General e Histórico de Defensa, y el Archivo General de Ministerio de Interior, puedan atender la petición de reproducciones.



NOTAS:
(1). En “Historia de los vencidos” (Ajuntament de Quart de Poblet, 2012) cito erróneamente lo escrito por Coll Ferrer (1984). Atribuyo a José Grafiá Aliaga haber izado “la bandera tricolor en el Ayuntamiento tras la proclamación de la II República” (pag. 35), cuando en realidad Coll Ferrer nombra expresamente a “la tía Blanca”, como protagonista del hecho.
(2) Carles Sirera Miralles es autor de “República, guerra, represión y regreso a la democracia”, en “Quart de Poblet. Historia, Arte y Gegografía”, (Ajuntament de Quart de Poblet, 2012. En formato digital).
(3) El hombre más poderoso e influyente de Quart de Poblet, durante el primer cuarto del siglo XX, era sin duda Juan Bautista Valldecabres.
(4) Puede consultarse el “Manifiesto al Pueblo de Cuart”, publicado por Salvador Vila Vilar en marzo de 1930.

Primers resultats electorals

12 d'abril de 1931. Des de les vuit del matí els homes majors de 25 anys no privats dels seus drets, han pogut triar entre les diferents candidatures presentades als comicis municipals convocats per aquest segon diumenge d'abril, a Quart, a les localitats veïnes i a tota Espanya. 

En Massanassa els incidents han provocat l'ajornament fins al dia 14 de la votació en dos dels col · legis electorals de la població. Segons el relatat pel dretà "Diario de Valencia" s'han succeït les discussions violentes, els altercats i els amaños, fins al punt de produir-se la ruptura de dues urnes en un guirigall protagonitzada per un centenar de joves, que ha motivat la intervenció de la Guàrdia Civil de Catarroja. 

El diari blasquista "El Pueblo" informa per la seva part dels incidents succeïts a Silla, on igualment s'ha produït el trencament d'urnes.

Els primers resultats constaten el triomf de les candidatures republicanes a Quart de Poblet, Torrent, Benetússer, Sedaví, Alfafar i Paiporta, i el de les monàrquiques a Xirivella, Alcàsser, Manises i Catarroja.

En Quart de Poblet, tot i la diversitat de dades, la majoria aconseguida per la coalició republicà-socialista, sembla inqüestionable.

Han resultat elegits, segons "Diari de València", set regidors republicans i un monàrquic, que sumats als 3 designats governativament per l'encara vigent monarquia, completen els onze regidors que refereix "Las Provincias ".

L'expectació a Quart i a Espanya sencera és màxima després de conèixer les primeres dades, que auguren la derrota de les candidatures monàrquiques. 

Fins i tot, afirmen els analistes més agosarats, la caiguda d'Alfons XIII és inevitable.