QUAN EREM DE POBLET

La nostra convicció és que el Senyor Jesucrist ens va lliurar la ciutat i tot el regne de València, i el va arrancar de les mans i del poder del pagans, gràcies a les pregàries especials de sant Vicent.

Imatge del segle XIII del martiri de sant Vicent

Jaume I, agraït a la intercessió del sant martiritzat a la València del segle IV, va fundar poc després de la conquesta la Casa Hospital de Sant Vicent, a la qual per al seu manteniment donaria en 1244 el castell i la vila de Quart, que fins llavors poblaven majoritàriament persones de religió musulmana, nascudes com els seus ascendents al lloc, en el qual, tants segles després molts hem nascut.

El regne que Jaume I va crear al segle XIII és la manifestació originària del País del qual hui som ciutadania. Al segle XXI podem plantejar, negar o obviar la nostra pertinença a una determinada classe social, o a esta o una altra nació, però en l'Edat Mitjana els vincles d'adscripció social eren pràcticament ineludibles, i la religió el més poderós d'ells. Per això el rei utilitzava per al seu interès la fe que des de l'emperador romà Teodosio era la de l'Estat, i per tant del poder establert.

Poblet (2013)

Encara que en la ciutat i en el regne es van instal · lar nombroses cases religioses, la de Sant Vicent era pel especial dret i pel patronatge del monarca, la joia de totes elles. L'Hospital incloïa infermeries, per a homes i dones, habitacions per al personal que l'atenia, un hostal per a pobres i segurament un orfenat. Tot això gràcies a les rendes concedides, i a la pròpia penitència del rei, penedit d'haver ordenat tallar la llengua a un bisbe. 

València (2013)

I per preservar les rendes que Quart procurava, que en 1284 es calculaven en 3.000 sous, el rei Pere va ordenar desviar l' antiquíssima via cap a ponent, perquè els viatgers no xafaren la fèrtil horta que l'envoltava.

Sant  Vicent de la Roqueta (2013)

Va ser el 12 desembre 1287 quan el rei Alfons el Franc va atorgar segons escriptura notarial, la Casa Hospital de Sant Vicent i els seus dominis al Monestir de Poblet. Va ser llavors quan el lloc que referia la quarta pedra miliar d'una via romana afegia "de Poblet", com a signe de la seua pertinença al monestir cistercenc.

El cap de cada família oferia jurament de fidelitat al abat. Però l'explotació del domini sobre Quart es gestionava des de la xicoteta comunitat de frares radicada a la Casa Hospital de Sant Vicent, especialment pel que ostentava el càrrec de majoral de Quart, que depenia de l’autoritat de Poblet, però tenia funcions administratives i polítiques sense dubte molt importants.

Poblet (2013)

Un dels abats més significatius en la història de Poblet és Ponç de Copons, protagonista d'una de les etapes de major esplendor del monestir, i directament relacionat amb Quart, on té reconegut el nom d'un carrer. L'artífex i promotor de l'expulsió de la població musulmana i de la repoblació amb famílies cristianes en 1334, va visitar possiblement aquest lloc en 1317, ordenant severes reformes en la comunitat de Sant Vicent, que segurament per la seua distància del monestir vivia allunyada dels preceptes de l'ordre.

Quart de Poblet (2013)

A Ponç de Copons el va matar la pesta de 1348. Similar sort van córrer més de la meitat dels habitants de Poblet, i possiblement també, per l'escassa permanència dels llinatges esmentats a la Carta de Poblament, els repobladors cristians de Quart. L'epidèmia causada per la Yersinia Pestis va acabar amb la vida d'una part considerable de la població europea.

Durant més de sis segles Quart va ser propietat de Poblet. Això significa que aquest lloc, mediatitzat per la seua proximitat a la ciutat de València, va afegir un factor que condicionaria la seua història: la presència i influència del monestir cistercenc. El domini de Poblet sobre Quart suposava ostentar els drets derivats de la cessió en emfiteusi dels béns immobles, així com administrar la justícia i el govern de la jurisdicció civil i criminal concedida. Durant segles el domini de Poblet sobre Quart i Aldaia va suposar per al monestir una important font de ingressos.

Poblet (2013)

Quart va patir en aquests segles les conseqüències derivades de la seua pertinença a Poblet, i fins i tot les generades per l'adscripció territorial del monestir, com per exemple en la Revolta Catalana de mitjans del XVII. Però hi ha també una història pròpia en la què els nostres veïns van ser agents actius contra el domini feudal, les relacions pròpies de l'Antic Règim, i en definitiva contra un estat injust de les coses. Van ser sense dubte part de l'evolució cap a un domini progressivament més testimonial, i unes formes de precapitalisme agrari.

Poblet (2013)

Les revolucions liberals de principis del segle XIX van provocar l'abandó del Monestir de Poblet el 1835, i la fi nominal del senyoriu amb la desamortització de Mendizabal de 1837. 

Part dels antics gravàmens van ser assumits pels nous ajuntaments constitucionals, i el domini útil de la terra es va convertir en propietat privada.

Nous temps i noves contradiccions que la Història ha d'atendre.

NI LOS MUERTOS SON IGUALES ANTE LA LEY.

De 1936 a 1943 Quart de Poblet fue, como su entorno, y gran parte del planeta, escenario de un alto grado de violencia política. Una violencia provocada y generada por personas que aunque no citemos, tenían nombre y apellidos. Lo sucedido en esos años sigue presente en la sociedad, y en consecuencia en la política. Pero también en el sentimiento de las personas que la sufrieron. 

Hay quien cree, en unas ocasiones por desconocimiento, y en otras por egoista interés, que las viejas heridas deben taparse. Ni en medicina ni en historia es la manera adecuada de curar heridas. 

Una parte de las víctimas de la violencia política de esos años fue honrada, reconocida, y en cierta manera compensada, aunque nada pueda compensar la perdida de una vida humana. El régimen vencedor de la Guerra de España promulgó y legisló muy abundantemente en favor de “sus” víctimas, social y económicamente, y buscó sus cuerpos excavando fosas y cementerios, para que sus familiares pudieron al menos conocer donde se encontraban, y en qué lugar podían fijar su recuerdo.

Por eso, con notoria publicidad e implicación institucional, del 23 de junio al 2 de julio de 1941, ante el fiscal instructor de la Causa General provincial, el médico forense, el inspector de sanidad local, el alcalde, el secretario del ayuntamiento, el comandante del puesto de la Guardia Civil, el juez municipal, el párroco y el jefe de Falange, se procedió a la exhumación acordada en la providencia de 30 de mayo de 1941, removiendo varias fosas del cementerio de Quart de Poblet. 

Desde el 23 de junio y hasta el 27, el 30 de ese mismo mes, y los dos primeros días de julio, se localizaron un total de 51 cuerpos, diez de los cuales eran mujeres. La gran mayoría de los restos presentaban evidencias de haber muerto por arma de fuego, y junto a algunos se recuperaron joyas y dinero. Ninguno de los cuerpos fue identificado ni reconocido por familiares, siendo lógico afirmar que ninguno era vecino de Quart. Casi tres años despues, el 28 de marzo de 1944, se continuaban instruyendo providencias para intentar identificar algunos de los restos.

Fueron las instituciones del Estado quienes efectuaron y sufragaron, en Quart y en toda España, la recuperación de los restos de las víctimas que se consideraron caídas por Dios y por España, y que fueron solemnemente depositadas en mausoleos. Se les dedicó merecidos honores, aunque mientras tanto se siguiera fusilando. 

Muchas víctimas, caídas por la República, o por simplemente no adherirse al golpe militar, no recibieron ni la consideración ni el honor de ser identificadas y sepultadas en cementerios. Fue en el siglo XXI cuando por lógica democrática se iniciaron los primeros trabajos para considerar a todas las víctimas por igual. No creo que nadie pueda oponerse a que todas las víctimas tengan reconocidos los mismos derechos. 

La Historia no es un arma contra nadie, de la misma manera que no lo es la medicina o la física. La Historia es una herramienta con función social, que hablando de muertos, puede intentar erradicar la más inhumana de nuestras constantes históricas: la violencia. 

Las declaraciones del portavoz adjunto del Partido Popular en el Congreso, Rafael Hernando, afimando el pasado 4 de noviembre de 2013 en un medio de comunicación que "algunos se han acordado de su padre cuando había subvenciones para encontrarlo", explica el verdadero problema, acertadamente referido por la viñeta de El Roto: la existencia de un poso ideológico no democrático en su partido, y en él mismo.

.

Mientras escribo esta pequeña referencia a nuestra historia se conoce la noticia de la muerte de Nelson Mandela. 

Es cierto que la muerte nos iguala; lo que nos diferencia es como vivimos la vida. 

LA CISTERNA DE QUART

Segons les indicacions viàries la cisterna “àrab” de Quart és del segle VII. Si fora així, i la seua construcció es datara entre l'any 601 i el 700, aquest Bé d'Interès Cultural caldria qualificar-lo de visigot, i no d'àrab, ja que abans del 711 no és pot reconèixer presència musulmana ni a la península, ni a Quart.

A "Violència política i memòria històrica a Quart de Poblet”, que va merèixer encara que amb certes reserves el Premi de Ciències Socials el 2006, ja vaig manifestar l'error, o la "damnatio memoriae”, que suposa negar l'origen àrab a la cisterna, que segons afirma Coll Ferrer va ser inaugurada l'any 1094. Que Sanchis Alfonso, per comparació amb l'existent a Aldaia la date en el cristià segle XIV, o que el mateix inventari d'etnologia de la Generalitat només considere possible el seu origen àrab, no justifica en cap cas que puga datar-se en època visigoda. Perquè no hi ha referència ni document que acredite poblament o infraestructura a Quart durant els segles (des de mitjans del V fins a principis del VIII) en els quals l'antiga Hispània romana va estar sotmesa al poder visigot.

Per això ha de corregir-se un error que danya la nostra Història i el coneixement que d'ella oferim. A Quart hi ha recursos, compromisos i capacitats suficients per emprendre un estudi que de manera rigorosa puga tornar als seus promotors, el mèrit de fer possible que els nostres veïns, durant molts segles, gaudiren d'un recurs vital i imprescindible per a l'assentament humà.

QUANTS SOM?

Apunts per a la demografia històrica de Quart de Poblet (2)


Les dades de 1768 a 2011 en imatges, que a vegades valen més que mil explicacions.

QUANTS SOM?

Apunts per a la demografia històrica de Quart de Poblet (1)

L'any 2012, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, Quart de Poblet censava 25.292 habitants. 

Ja hem dit que la Història és la història de les persones, i cada una d'elles, siga comú o extraordinària, ha de considerar-se per al coneixement que pretenem. Però a vegades eixe coneixement ha de quantificar-se, i parlem de xifres, per a explicar què som i d'on venim. 

Les primeres xifres documentades dels que disposem estan contingudes en la Carta de Poblament de 1334, que referix els noms dels 54 hòmens que van ocupar les cases i terres dels naturals de Quart, expulsats a partir de 1331 per la seua condició de musulmans. Cal dir-ho: només sabem el nom dels hòmens que en el segle XIV van repoblar este lloc en què vivim, o hem nascut, perquè les dones, quasi sempre van ser invisibles. 

Tot i això aquests són les primeres dades que tenim: un mínim de 250 persones habitaven Quart de Poblet en la primera meitat del segle XIV. La gran crisi de mortaldat provocada per la Pesta de 1348 va reduir amb tota seguretat, i molt considerablement, aquesta repoblació.

La primera sèrie de dades que considerarem per a estos apunts, publicades a la pàgina del Seminari d'Estudis sobre la Població del País Valencià (http://www.seppv.uji.es ), són no obstant de segles posteriors, i procedeixen de dues fonts diferents: d'una banda les que com l'anomenat cens de Floridablanca reflecteixen nombre de persones, i per una altra les que com a l'anomenada relació de Caracena proporcionen recomptes de "veïns", o "focs", que són en realitat el nombre de llars, o unitats familiars que habiten un mateix espai, i que per convencionalisme historiogràfic multiplicarem per 4.5 per obtenir una xifra, lògicament aproximada, d'habitants. 

A principis de segle XVII es comptabilitzen 140 focs a Quart de Poblet , que utilitzant el multiplicador 4.5 permet suposar una població aproximada de 630 persones. En 1609, i a efectes comparatius, el nombre d'habitants calculats de València era de 57.438, i de 441.265 per al conjunt del Regne de València. En 1608 a Quart de Poblet vivia el 0,15 per cent de la població valenciana. El més evident i significatiu en aquest període 1609-1713 és no obstant això el retrocés demogràfic experimentat a Quart, a València, al conjunt del Regne i de la Monarquia Hispanica. En aquest període el nombre de focs descendeix de 140 a 102, que suposa una disminució del 27 per cent, que a València serà del 33 per cent, i del 35 per cent en el conjunt del Regne. La coneguda crisi demogràfica del segle XVII, comú i general en el context hispànic i mediterrani, presenta a Quart un percentatge lleugerament menor, però igualment significatiu .

VIOLÈNCIA POLÍTICA DEL SEGLE XX

Josep Antoni Villaescusa i Martín va morir fa 29 anys, un 20 de juliol de 1984, com a conseqüència de l'explosió accidental de l'artefacte que pel que sembla pretenia col · locar en les oficines de l'INEM d'Alzira; tenia 27 anys i va ser enterrat al cementiri de Quart de Poblet, al mateix nínxol en el que havia estat inhumat el seu familiar Alejandro Villaescusa Izquierdo el 22 de gener de 1920. Josep Antoni Villaescusa i Martín havia nascut en aquest lloc el 26 de febrer de 1957, i en la seua làpida (en la qual apareix com Villascusa) està escrit el següent:

“Si demà caic en combat no em vinguésseu a plorar, no em trobareu davall terra que sóc vent de llibertat”.

Al seu enterrament van acudir un nombre indeterminat de persones entre les quals no es trobava la seua vídua, Antonia Flores González, que estava detinguda per la policia. El fèretre va ser portat a coll fins al cementiri i cobert per una senyera estelada, la bandera utilitzada per l'independentisme català i que inspirada en la bandera cubana conté un estel de cinc puntes. Els assistents a l'enterrament van cantar La Internacional, i La canço dels patriotes.

El diari "Levante-Diario Regional Valenciano" del 21 de juliol publicava en portada el següent:

“Cae destrozado un activista de Terra LLiure. Posteriores detenciones en Valencia y Barcelona. Una importante cantidad de goma 2 fue encontrada por la policía en el piso que ocupaba en Valencia el activista de Terra LLiure Josep Antoni Villaescusa, herido mortalmente cuando iba a colocar un artefacto en Alzira. Este hecho desencadeno una activa operación policial, que condujo a la detención de dos personas en Valencia y cuatro en Barcelona.”

Diferents organitzacions independentistes catalanes van publicar esqueles amb motiu de la seua mort, totes elles qualificaven Josep Antoni Villaescusa com a independentista català nascut a Quart de Poblet:

“Josep Antoni Villaescusa. Militant independista català, nascut a Quart de Poblet (L’Horta de València), mort la matinada del dia 20 de juliol del 1984 en defensa d’uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. En homenatge. MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA”.

A la pàgina 3 del diari s'ampliava la notícia informant que l'explosió es va produir entre la 01.15 i la 01,20 de la matinada. Es referia a més que Josep Antoni, amb un fil de veu i angoixat pel dolor va dir ser vegetarià i al · lèrgic a l'antibiòtic. Portava una pistola. Encara que nascut a Quart de Poblet era resident de Castelldefels; havia viscut a Alemanya, on els seus pares havien emigrat. Els dies següents el diari va publicar noves informacions, algunes de to escabrós en relació amb l'agonia del mort. 

Terra LLiure havia publicat el 24 de juny de 1981, un manifest en què es propugnava la lluita armada, i l'enquadrament a nivell militar "de aquells que estiguin disposats, en una organització revolucionària, que lluita per la Independència total dels Països Catalans". Es argumentava a favor de la defensa del territori, de la llengua, de la sobirania dels catalans, dels interessos dels treballadors, i contra l'espanyolització. Pere Bascompte, un dels seus principals líders, va començar el procés de dissolució de l'organització a principis dels anys noranta. 

A Terra LLiure se li atribueixen entre juliol de 1980 i setembre de 1992 més de cent cinquanta accions violentes, que generalment consistien en la col · locació d'artefactes explosius, com els que el 18 juliol 1984 van esclatar a l'oficina de l'Institut Nacional d'Ocupació de carrer Marquès de Solferit de Quart de Poblet, tot i que també hi va haver accions directes contra persones, com Federico Jimenez Losantos, al que van segrestar i van disparar a la cama, o l'explosiu col · locat contra els jutjats de les Borges Blanques que va provocar la mort accidental d'Emilia Aldomà i Sans.

Com a mínim una cinquena part de les accions violentes reivindicades per Terra LLiure es van cometre en l'àmbit del País Valencià, totes mitjançant la col · locació d'artefactes explosius. 

Levante-Diari Regional Valencià, 19 juliol de 1984, pàgina 18:

“Terra LLiure colocó dos bombas en Quart. Terra LLiure se responsabilizó de la colocación de dos artefactos que hicieron explosión, en la madrugada de ayer, en la oficina de empleo de Quart de Poblet, uno de los cuales produjo un herido leve. La onda expansiva, por otra parte, produjo daños de cierta consideración en el local sito en la calle Marqués de Solferit, y en dos coches aparcados en las inmediaciones, así como en los cristales de algunas viviendas próximas, uno de cuyos vecinos resultó lesionado en un dedo al asomarse a ver que ocurría. La primera explosión tuvo lugar a las 5.30 de la madrugada, y la siguiente 20 minutos después.”

Terra LLiure comptabilitza com patriotes morts en combat, a més del nascut en aquest lloc, a Martí Marco, mort a Barcelona per la policia el 26 de gener de 1979; a Félix Goñi, que al juny de 1979 va ser víctima de l'artefacte explosiu que pretenia col · locar a Barcelona, i a Joaquim Sánchez, a qui també al desembre de 1985 li va esclatar l'artefacte explosiu que manipulava per a la seua col · locació. La dissolució formal de l'organització es va produir, segons el seu propi manifest, l'11 de setembre de 1995. 

La mort de Josep Antoni Villaescusa va ser la conseqüència directa de la seua pertinença a una organització que proclamava "Independència o mort!" i donava vives a la lluita armada. El caràcter patriòtic de la mort de Josep Antoni Villaescusa pot ser reconegut o negat. Diu Joan Francesc Mira (1985) que  “el patriotisme no és un efecte de l'observació sistemàtica, sinó de l'acció simbòlica", i per tant, està subjecte a desraons i passions.

No tots aquells que utilitzen la violència com a manera de fer política són considerats terroristes; en ocasions ascendeixen a la categoria d'herois de la pàtria -siga la que siga- encara que el seu mètode de fer política haja causat dolor i mort. La menció a Josep Antoni Villaescusa en aquest text té sentit per la seua condició de vençut, per ser víctima, encara que siga de la seua pròpia organització i de la seua particular manera de fer política.

La mort de Josep Antoni és en si mateix un fet rellevant en la història de Quart de Poblet, per la tragèdia que suposa, per la seua significació com a exponent de violència política, o fins i tot, pel debat que sobre nosaltres mateixos conté, apuntant que per alguns ser valencià no es considera suficient ser, i per tant es busca un ser més potent i poderós (català), capaç d'oposar-se a aquest altre ser (espanyol) que impedeix el propi (que seguim sense aclarir quin és).

QUART I LA PEDRA DEL CAMÍ

A propòsit de la col · laboració que tan amablement m'ha publicat QPHP (Quart de Poblet Història i Patrimoni) m'agradaria recordar que el lloc en el qual vivim, o en el qual vam nàixer, defineix la nostra identitat i possiblement part de la nostra existència.

El nom de Quart de Poblet explica per si mateix el seu origen: una fita que assenyalava la quarta milla d'un camí romà que es dirigia cap a Occident.

És possible, encara que no puga documentar-se, que aquest lloc estiguera habitat abans que la pedra miliar li donara el seu nom. Coll Ferrer, citant fonts clàssiques, refereix l'existència d'un poblament ibèric al segle III aC:

“Los pobladores de Quart, según relata el cronista Encliridión, ayudaron al cuñado de Asdrubal enseñándole un vado ancho y dándole madera de sus bosques para construir un puente nuevo” (página 41).

Encara que siga factible, no hi ha constància que com afirma Coll Ferrer, Anibal creuara el riu per Quart per assetjar Sagunt. El coneixement de la Història que pretenem no pot basar-se en hipòtesis, o en relats mítics. Encara que aquest lloc es situara entre dos focus de presència ibera tan importants com Edeta (Llíria) i Turís, i s'hagen localitzat restes en punts tan propers com Paterna, la realitat, com afirma Moreno Martín, és que “dentro de los límites administrativos del actual Quart de Poblet no hay documentado asentamientos de esta época” (pag. 194).

La primera constància documentada de presència humana en aquest lloc és d'època romana, i la refereix la quartera Rosa Maria Puig:

“El único yacimiento romano catalogado en el término municipal de Quart de Poblet es el de Les Bases, en la actualidad destruido por la construcción de las pistas del aeropuerto. Según se recoge en su ficha de la Dirección de Patrimonio Valenciano, sería un lugar de hábitat (una villa) del que se habrían encontrado algunos materiales cerámicos en superficie, siendo muy abundantes la cerámica común y las sigilatas pero que nunca fue excavado” (pag. 200)

És possible que alguns d'aquests restes, datats entre finals del segle segon i principis del primer d'abans de la nostra era, siguen els actualment dipositats a la Casa de la Cultura. Desgraciadament, per estar descontextualitzats, no tenen valor científic per testimoniar l'origen del nostre poble.

És l'afirmació de l'esmentada autora sobre la pertinença d'aquest lloc al "ager valentinus", que significa que formava part del territori adscrit a la colònia de Valentia, el que permet deduir que Quart va haver de ser objecte de l'organització i administració del poder romà, i en conseqüència, ser punt de pas de la via que conduïa des Valentia a Segobriga (Conca), passant per Xiva, Ventas de Buñol, Setaigües, Requena, Utiel i Caudete de  las Fuentes.

Segons Ledo Caballero (pàgs. 212-218) el traçat s'iniciava a la porta occidental de la colònia, en el que avui és el Palau de la Generalitat, per pel carrer Cavallers, i entre cementiris, buscar el carrer Quart , i després en paral · lel a l'aqüeducte que proveïa la ciutat, discórrer per Sant Josep de la Muntanya i Castán Tobeñas, l'antiga Presó Model, fins arribar a la segona milla, situada a la Creu de Mislata. Des d'allà, probablement pels carrers València i Major, entrar a Quart per la partida de l'Alitrá, costat de l'actual Hospital Militar, recórrer l'avinguda Antic Regne, Plaça Valldecabres, Joanot Martorell, i abandonar l'actual nucli urbà, bé per la variant cap Manises, per l'antic carrer Major, bé pel carrer Trafalgar i Avinguda de Madrid, passant al costat de l'actual ermita de Sant Onofre, per possiblement dirigir-se cap Les Basses, i posteriorment creuar la Rambla del Poyo al sud de l'antiga masia del Oliveral.

Quatre milles romanes són poc menys de sis quilòmetres; un saludable passeig per a tindre present que durant dos mil anys moltes veïnes i veïns de Quart van xafar eixe mateix camí.

BIBLIOGRAFÍA esmentada:

-Vicente COLL FERRER; “Geografía, origen e historia de la muy leal y heroica villa de Quart de Poblet”. Ayto. de Quart de Poblet (1984).

-AA.VV; “Quart de Poblet. Historia, arte y geografía”. Univ. de València-Ajuntament de Quart de Poblet (2012).

*Andrea MORENO MARTÍN; “Prehistoria y arqueología de Quart de Poblet”.

*Rosa María PUIG; “Quart de Poblet en el Ager Valentinus”.

*Antonio LEDO CABALLERO: “Historia antigua de Quart de Poblet”

DONES DE QUART.

Sabem de Axus, una veïna nostra de principis del segle XIV, gràcies a Rafael Valldecabres Rodrigo, i a la seua transcripció d'un document conservat a l'Arxiu Històric Nacional.

Axus, una dona de religió musulmana, era vídua de Edam, i va ser jutjada i sentenciada a mort pel Qadí de Quart, Ali Abençor, que la va condemnar per adulteri i fornicació interpretant la Sunna (recull de lleis inspirades en la tradició), i amb el vistiplau del Batlle general del regne i el seu lloctinent en la moreria de València.

Va ser un home cristià, fra Ramon de Ripoll, majoral de Quart, el que va defensar la improcedència de la condemna de Axus, apel · lant a la viduïtat que deixava sense efecte l'adulteri, i argumentant la vulneració jurisdiccional que l'aplicació d'aquesta sentència suposava per al poder territorial que ell representava. La seua defensa admetia, com a mal menor, que Axus "només" rebés cent assots.

No era l'església cristiana a la qual el majoral pertanyia molt menys opressiva i masclista que l'islam. Possiblement la defensa que Ramon va fer de Axus responia més a disputes feudals, que a raons de pura humanitat. Però no negarem el seu protagonisme, quan el 28 novembre de 1310 reclamava justícia, comptant amb el testimoni

favorable de Bernat d'Arenós, Blascho Pérez, Ramon Thomas i Simon de Montsó, també veïns nostres.

No coneixem el destí de Axus, però la Història, inclosa la de Quart, es caracteritza malauradament per la injusta desigualtat entre gèneres.