14 febrero 2014

Mujeres de Quart

"Una de las ideas más absurdas que nos ha transmitido la época de la Ilustración, es la opinión de que en el origen de la sociedad la mujer fue esclava del hombre". 

La desigualdad entre géneros advertida por Engels en "El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado" no es una constante en la historia de nuestra especie. Es por tanto una injusticia antinatura, que según Engels tiene su origen en el derrocamiento del derecho materno, que convirtió a la mujer en "servidora, esclava de la lujuria o simple instrumento de reproducción". 

Fue seguramente la plena consolidación neolitica, con la acumulación de excedentes entendidos como riqueza individual, la que género la mayor parte de los estados de desigualdad social que hoy conocemos, entre ellos el establecido entre sexos. La historia de las mujeres de las clases desposeídas es la historia de una doble y superpuesta explotación: como mujeres y como trabajadoras en nuestro tiempo.

Parece lógico que viendo venir el 8 de marzo dediquemos unos pocos espacios a las razones históricas que explican esta injusticia humana, que más que celebrar, debemos combatir.

09 febrero 2014

QUART TÉ HISTÒRIA





En poc més d'un any MEMÒRIA DE QUART ha publicat 25 articles sobre la història de l'espai del que formem part, referint persones nascudes o vingudes, veïnes en definitiva, de Quart de Poblet. S'ha pretès guiar un viatge a totes les èpoques de la Història. En una ocasió ho hem fet per l'Antiguitat, en tres per l'edat mitjana, en dos per l'època moderna, i la resta per l'edat contemporània, especialment pel segle XX i la II República.

Moltes persones ens han acompanyat en un trajecte de segles: Axus, una dona musulmana condemnada per adulteri, Asunción Borredá, la primera dona regidora, Vicente Liern, caigut sense causa durant la Guerra d'Espanya, la mestra Asunción Adelantado, depurada pel franquisme, el maquis Jacinto Martín, el membre de Terra LLiure Josep Antoni Villaescusa, l'alcalde Ramon Segarra, mort recentment, o Teresa Valldecabres, una persona comuna molt extraordinària. Hem visitat organitzacions com les Joventuts Socialistes Unificades o la Unió General de Treballadors, i el procés electoral que va proclamar a Quart la República. També els fets que durant la Guerra de Successió van acabar incendiant les cases, que segurament en temps dels romans van començar a aixecar aprofitant el pas d'un camí cap a ponent. Hem comptat quants érem des del segle XVII i comprovat que de vegades perdem la memòria (històrica). 

Aquest és un viatge sense pretensions acadèmiques, però veraç i rigorós, que no inventa res, que pretén ensenyar el que alguns ja hem vist, i, que fem pel simple plaer de viatjar, per entendre com hem arribat fins a aci. 
Viatgem junts, i ve tot aquell que vol vindre. És una història de les persones, de les més properes, de les més importants perquè són les que ens van precedir.


26 enero 2014

Maestras de la República en Quart (3)





Casi todos recordamos el nombre de nuestras maestras. Yo puedo nombrar a Elisa, o a Filo, que entonces llamábamos “señoritas”, o a Mercedes, o a Pilar, que eran “hermanas” del Sagrado Corazón. ¿Y usted?.

Transformar un recuerdo personal en un apunte para la Historia requiere un pequeño ejercicio de perspectiva; una mirada menos individual y más colectiva. Hacer memoria sobre las maestras que ejercieron su profesión durante la República y el primer franquismo ayuda a entender la distinta consideración que la educación ha tenido en democracia o en dictadura. Planteamientos pedagógicos hoy aceptados, fueron ya aplicados durante la II República, aunque luego negados, perseguidos y depurados por el franquismo más retrogrado; porque desgraciadamente, no siempre cualquier tiempo pasado fue peor.

Las fotografías utilizadas para ilustrar "Maestras de la República en Quart de Poblet" fueron publicadas en CD por el Ayuntamiento de Quart de Poblet (2006)


Asunción Adelantado Barriel nació en 1901 en Valencia. Fue maestra de párvulos en Quart durante esos años que nos ocupan. El 16 de mayo de 1939, mes y medio después de la victoria franquista, adjuntando pólizas por valor de 2,15 pesetas solicitó ser rehabilitada para el ejercicio de su profesión, aportando una declaración jurada y otras 1,75 pesetas en tasas, así como una garantía a su favor firmada por dos vecinos, y otros 25 céntimos en sellos. Entonces y ahora la justicia era un derecho  determinado por el bolsillo.

Asunción fue sometida a expediente de depuración, y hasta el 2 de abril de 1941 no fue “readmitida sin sanción al ejercicio de la Enseñanza y confirmada por tanto en sus citados cargo y destino”. Asunción, según su propia declaración jurada de mayo de 1939 no había ocupado cargos, ni prestado servicios civiles o militares, ni pertenecido a la masonería ni a ningún comité. Simplemente se había afiliado a Izquierda Republicana de Quart en 1938 “para obtener los beneficios de la cooperativa”. Asunción declaró que “del periodo revolucionario únicamente sé lo que decía la prensa y radio pues no he frecuentado ningún sindicato ni sociedad.”. No manifestó nada que pudiera incriminar a sus compañeras de escuela, y contó con informe favorable del comandante del  puesto de la Guardia Civil y del cura párroco. Onofre Sanchis Gabaldó y Francisco Rodrigo Aliaga firmaron escrito garantizando que Asunción era “persona totalmente afecta al Glorioso Movimiento Nacional”¿Era por tanto su condición de maestra de párvulos lo que la convertía en sospechosa?.



22 enero 2014

Maestras de la Republica en Quart (2)

Colegio de "les monges", que entre 1936 y 1939 fue llamado "Grupo escolar Lenin"



Sabemos de las maestras que durante la II República ejercieron la enseñanza en Quart, por el acta de una reunión de octubre de 1937, pero también por lo documentado en los expedientes incoados por el régimen franquista a la generalidad de los enseñantes de la educación pública española, a los que el primer franquismo (claramente fascista) consideraba sospechosos por sistema, y a los que obligó a un particular calvario de declaraciones, delaciones forzadas, adhesiones y avales.

Ese día 5 de octubre de 1937 se reunieron los 11 maestros de Quart, para tratar y acordar cuestiones relativas a su trabajo. Siete de los asistentes eran mujeres: Asunción Adelantado, Ursula Bello, María Cisneros y Dolores Palop eran titulares en sus plazas y empleos; Emilia Aguilar, Mercedes López y Concepción Vila eran cursillistas. La reunión se produjo en el entonces llamado grupo escolar Lenin (actualmente Sagrado Corazón y popularmente conocido como "Les monges"), aunque también habia escuela en el edificio de la Casa-Ayuntamiento.

Las siete maestras se ocupaban de las dos clases de párvulos, y de los 5 cursos siguientes (hasta 10-11 años), correspondiendo a los maestros los restantes (hasta 14 años). Todos los cursos eran mixtos (niños y niñas). 
El esfuerzo realizado por la República en medios económicos, materiales y humanos es reconocido por los historiadores, y respondía a una convicción profunda de los sectores progresistas, que veían en el analfabetismo causa principal de la dominación y explotación de las clases menos favorecidas.

Existe constancia documental de que Asunción Adelantado Barriel, María Cisneros Rico y Dolores Palop Fillol fueron sometidas a expediente de depuración, del que en 1941 quedaron exoneradas. Tambien Dolores Torres Olmos (que no ejercía en 1937 en Quart) fue expedientada, y confirmada en su cargo en dicha fecha.
De sus procesos individuales hablaremos en “Dones de Quart”, pero de su sentir y buen hacer recordamos un párrafo del acta de la reunión, en la que tras tratarse diferentes aspectos de mejora de la enseñanza impartida se indica lo siguiente:

“Aconseja el Sr. Inpector (Ángel López Amo) que se ponga el máximo interes en las recomendaciones consignadas en las referidas normas para asegurar el éxito de esta organización, prometiéndolo así todos los Maestros y poniendo en su actuación el mayor entusiasmo y buena voluntad en conseguir tal finalidad”

Materias y horarios para Primaria (1937)

21 enero 2014

Maestras de la República en Quart (1)




La educación es un arma muy poderosa. Un arma incruenta y pacífica capaz de poner en duda el injusto estado de las cosas. 

Los enseñantes son generales de la cultura, y los explotados y muertos de hambre sus soldados. La II República fue derrotada militarmente por el fascismo, pero su legado de enseñanza universal, pública y laica, es invencible. 

Por eso, muy pronto en “Dones de Quart” hablaremos de las Maestras de la República; de las de Quart de Poblet.






Quart de Poblet, 1936-1939


06 enero 2014

DONES de QUART: Teresa Valldecabres Casanova

Teresa Valldecabres (centre) amb les seues filles: Carmen (esq) i Teresa (dreta). Foto realitzada al voltant de 1920.



Teresa Valldecabres Casanova va nàixer a Quart de Poblet el 1867, regnant Isabel II a les Espanyes, encara que ja fora per poc temps. Quart censaba quasi mil set-cents habitants, i el pressupost de l'ajuntament, que encapçalava Baptista Valldecabres Sanmartín, era de 32.104 reals anuals.

Teresa era filla de Cayetano Valldecabres i Teresa Casanova. Entrant el segle XX va contraure matrimoni amb Ignacio Nieto Suescun, onze anys més jove, amb qui va tenir tres fills que li van sobreviure: Carmen (1901), Ignacio (1903) i Teresa (1905), i un que va morir en la infància.
Separada del seu marit va viure amb la seua filla Carmen (vídua) al carrer del Molí, compartint la casa de lloguer amb el seu fill Ignasi i els seus néts Carmen (1928) i José (1930). Obtenia els seus modestos ingressos de rentar roba i fer feines domèstiques per a famílies benestants. Mai va tenir casa o terra pròpia, ni propietat que pogueren heretar els seus descendents.

Diuen que a les primeres eleccions amb sufragi universal a Espanya (1933) va votar a les candidatures republicanes, malgrat les pressions i recomanacions dels qui servia, i no saber llegir ni escriure .
Va morir el 5 de juny de 1945 a Quart de Poblet, i està enterrada al cementiri parroquial, compartint nínxol amb la seva filla Carmen (morta el 1980) i el seu gendre Salvador (mort en 1930).
És la meua besaiaia.









29 diciembre 2013

QUAN EREM DE POBLET



La nostra convicció és que el Senyor Jesucrist ens va lliurar la ciutat i tot el regne de València, i el va arrancar de les mans i del poder del pagans, gràcies a les pregàries especials de sant Vicent.




Imatge del segle XIII del martiri de sant Vicent





Jaume I, agraït a la intercessió del sant martiritzat a la València del segle IV, va fundar poc després de la conquesta la Casa Hospital de Sant Vicent, a la qual per al seu manteniment donaria en 1244 el castell i la vila de Quart, que fins llavors poblaven majoritàriament persones de religió musulmana, nascudes com els seus ascendents al lloc, en el qual, tants segles després molts hem nascut.



El regne que Jaume I va crear al segle XIII és la manifestació originària del País del qual hui som ciutadania. Al segle XXI podem plantejar, negar o obviar la nostra pertinença a una determinada classe social, o a esta o una altra nació, però en l'Edat Mitjana els vincles d'adscripció social eren pràcticament ineludibles, i la religió el més poderós d'ells. Per això el rei utilitzava per al seu interès la fe que des de l'emperador romà Teodosio era la de l'Estat, i per tant del poder establert.

Poblet (2013)


Encara que en la ciutat i en el regne es van instal · lar nombroses cases religioses, la de Sant Vicent era pel especial dret i pel patronatge del monarca, la joia de totes ellesL'Hospital incloïa infermeries, per a homes i dones, habitacions per al personal que l'atenia, un hostal per a pobres i segurament un orfenat. Tot això gràcies a les rendes concedides, i a la pròpia penitència del rei, penedit d'haver ordenat tallar la llengua a un bisbe

València (2013)

I per preservar les rendes que Quart procurava, que en 1284 es calculaven en 3.000 sous, el rei Pere va ordenar desviar l' antiquíssima via cap a ponent, perquè els viatgers no xafaren la fèrtil horta que l'envoltava.

Sant  Vicent de la Roqueta (2013)


Va ser el 12 desembre 1287 quan el rei Alfons el Franc va atorgar segons escriptura notarial, la Casa Hospital de Sant Vicent i els seus dominis al Monestir de Poblet. Va ser llavors quan el lloc que referia la quarta pedra miliar d'una via romana afegia "de Poblet", com a signe de la seua pertinença al monestir cistercenc.


El cap de cada família oferia jurament de fidelitat al abat. Però l'explotació del domini sobre Quart es gestionava des de la xicoteta comunitat de frares radicada a la Casa Hospital de Sant Vicent, especialment pel que ostentava el càrrec de majoral de Quartque depenia de l’autoritat de Poblet, però tenia funcions administratives i polítiques sense dubte molt importants.

Poblet (2013)

Un dels abats més significatius en la història de Poblet és Ponç de Copons, protagonista d'una de les etapes de major esplendor del monestir, i directament relacionat amb Quart, on té reconegut el nom d'un carrer. L'artífex i promotor de l'expulsió de la població musulmana i de la repoblació amb famílies cristianes en 1334, va visitar possiblement aquest lloc en 1317, ordenant severes reformes en la comunitat de Sant Vicent, que segurament per la seua distància del monestir vivia allunyada dels preceptes de l'ordre.

Quart de Poblet (2013)




A Ponç de Copons el va matar la pesta de 1348. Similar sort van córrer més de la meitat dels habitants de Poblet, i possiblement també, per l'escassa permanència dels llinatges esmentats a la Carta de Poblament, els repobladors cristians de Quart. L'epidèmia causada per la Yersinia Pestis va acabar amb la vida d'una part considerable de la població europea.


Durant més de sis segles Quart va ser propietat de PobletAixò significa que aquest lloc, mediatitzat per la seua proximitat a la ciutat de València, va afegir un factor que condicionaria la seua història: la presència i influència del monestir cistercenc. El domini de Poblet sobre Quart suposava ostentar els drets derivats de la cessió en emfiteusi dels béns immobles, així com administrar la justícia i el govern de la jurisdicció civil i criminal concedida. Durant segles el domini de Poblet sobre Quart i Aldaia va suposar per al monestir una important font de ingressos.

Poblet (2013)


Quart va patir en aquests segles les conseqüències derivades de la seua pertinença a Poblet, i fins i tot les generades per l'adscripció territorial del monestir, com per exemple en la Revolta Catalana de mitjans del XVII. Però hi ha també una història pròpia en la què els nostres veïns van ser agents actius contra el domini feudal, les relacions pròpies de l'Antic Règim, i en definitiva contra un estat injust de les coses. Van ser sense dubte part de l'evolució cap a un domini progressivament més testimonial, i unes formes de precapitalisme agrari.

Poblet (2013)


Les revolucions liberals de principis del segle XIX van provocar l'abandó del Monestir de Poblet el 1835, i la fi nominal del senyoriu amb la desamortització de Mendizabal de 1837
Part dels antics gravàmens van ser assumits pels nous ajuntaments constitucionals, i el domini útil de la terra es va convertir en propietat privada.

Nous temps i noves contradiccions que la Història ha d'atendre.











06 diciembre 2013

NI LOS MUERTOS SON IGUALES ANTE LA LEY.





De 1936 a 1943 Quart de Poblet fue, como su entorno, y gran parte del planeta, escenario de un alto grado de violencia política. Una violencia provocada y generada por personas que aunque no citemos, tenían nombre y apellidos. Lo sucedido en esos años sigue presente en la sociedad, y en consecuencia en la política. Pero también en el sentimiento de las personas que la sufrieron. 
Hay quien cree, en unas ocasiones por desconocimiento, y en otras por egoista interés, que las viejas heridas deben taparse. Ni en medicina ni en historia es la manera adecuada de curar heridas. 
Una parte de las víctimas de la violencia política de esos años fue honrada, reconocida, y en cierta manera compensada, aunque nada pueda compensar la perdida de una vida humana. El régimen vencedor de la Guerra de España promulgó y legisló muy abundantemente en favor de “sus” víctimas, social y económicamente, y buscó sus cuerpos excavando fosas y cementerios, para que sus familiares pudieron al menos conocer donde se encontraban, y en qué lugar podían fijar su recuerdo.



Por eso, con notoria publicidad e implicación institucional, del 23 de junio al 2 de julio de 1941, ante el fiscal instructor de la Causa General provincial, el médico forense, el inspector de sanidad local, el alcalde, el secretario del ayuntamiento, el comandante del puesto de la Guardia Civil, el juez municipal, el párroco y el jefe de Falange, se procedió a la exhumación acordada en la providencia de 30 de mayo de 1941, removiendo varias fosas del cementerio de Quart de Poblet. 
Desde el 23 de junio y hasta el 27, el 30 de ese mismo mes, y los dos primeros días de julio, se localizaron un total de 51 cuerpos, diez de los cuales eran mujeres. La gran mayoría de los restos presentaban evidencias de haber muerto por arma de fuego, y junto a algunos se recuperaron joyas y dinero. Ninguno de los cuerpos fue identificado ni reconocido por familiares, siendo lógico afirmar que ninguno era vecino de Quart. Casi tres años despues, el 28 de marzo de 1944, se continuaban instruyendo providencias para intentar identificar algunos de los restos.
Fueron las instituciones del Estado quienes efectuaron y sufragaron, en Quart y en toda España, la recuperación de los restos de las víctimas que se consideraron caídas por Dios y por España, y que fueron solemnemente depositadas en mausoleos. Se les dedicó merecidos honores, aunque mientras tanto se siguiera fusilando. 
Muchas víctimas, caídas por la República, o por simplemente no adherirse al golpe militar, no recibieron ni la consideración ni el honor de ser identificadas y sepultadas en cementerios. Fue en el siglo XXI cuando por lógica democrática se iniciaron los primeros trabajos para considerar a todas las víctimas por igual. No creo que nadie pueda oponerse a que todas las víctimas tengan reconocidos los mismos derechos. 

La Historia no es un arma contra nadie, de la misma manera que no lo es la medicina o la física. La Historia es una herramienta con función social, que hablando de muertos, puede intentar erradicar la más inhumana de nuestras constantes históricas: la violencia. 
Las declaraciones del portavoz adjunto del Partido Popular en el Congreso, Rafael Hernando, afimando el pasado 4 de noviembre de 2013 en un medio de comunicación que "algunos se han acordado de su padre cuando había subvenciones para encontrarlo", explica el verdadero problema, acertadamente referido por la viñeta de El Roto: la existencia de un poso ideológico no democrático en su partido, y en él mismo.

.


Mientras escribo esta pequeña referencia a nuestra historia se conoce la noticia de la muerte de Nelson Mandela. 
Es cierto que la muerte nos iguala; lo que nos diferencia es como vivimos la vida. 






24 noviembre 2013

LA CISTERNA DE QUART






Segons les indicacions viàries la cisterna “àrab” de Quart és del segle VII. Si fora així, i la seua construcció es datara entre l'any 601 i el 700, aquest Bé d'Interès Cultural caldria qualificar-lo de visigot, i no d'àrab, ja que abans del 711 no és pot reconèixer presència musulmana ni a la península, ni a Quart.




A "Violència política i memòria històrica a Quart de Poblet”, que va merèixer encara que amb certes reserves el Premi de Ciències Socials el 2006, ja vaig manifestar l'error, o la "damnatio memoriae”, que suposa negar l'origen àrab a la cisterna, que segons afirma Coll Ferrer va ser inaugurada l'any 1094. Que Sanchis Alfonso, per comparació amb l'existent a Aldaia la date en el cristià segle XIV, o que el mateix inventari d'etnologia de la Generalitat només considere possible el seu origen àrab, no justifica en cap cas que puga datar-se en època visigoda. Perquè no hi ha referència ni document que acredite poblament o infraestructura a Quart durant els segles (des de mitjans del V fins a principis del VIII) en els quals l'antiga Hispània romana va estar sotmesa al poder visigot.





Per això ha de corregir-se un error que danya la nostra Història i el coneixement que d'ella oferim. A Quart hi ha recursos, compromisos i capacitats suficients per emprendre un estudi que de manera rigorosa puga tornar als seus promotors, el mèrit de fer possible que els nostres veïns, durant molts segles, gaudiren d'un recurs vital i imprescindible per a l'assentament humà.